Un sistema de seguretat que funciona en camp comença molt abans que algú especifiqui una càmera. Comença amb un procés de disseny: una seqüència de fases que converteix un requisit operatiu en un sistema que realment es pot construir, provar i mantenir.
La majoria dels projectes de seguretat que fracassen no ho fan per un mal equipament. Fracassen perquè es va saltar una fase: una avaluació de riscos que mai es va fer, un requisit de xarxa descobert després de la instal·lació, o una especificació escrita abans que ningú visités l’emplaçament. El procés de disseny existeix per detectar aquests forats quan encara és barat corregir-los.
La seqüència que funciona a la pràctica és: primer els requisits (contra què protegeix realment el sistema i què necessita l’operació d’ell), després l’arquitectura (com encaixen els subsistemes i quina redundància necessita l’emplaçament), després el disseny de detall (ubicació a nivell de dispositiu, cobertura i cablejat), i només llavors l’especificació i l’aprovisionament.
Saltar directament a l’aprovisionament (escriure una especificació al voltant d’un producte que un fabricant ja va proposar) és la drecera més habitual que veiem, i la més propensa a produir un sistema que tècnicament funciona però no coincideix amb com opera realment l’emplaçament.