El nombre de càmeres no és cobertura. Un lloc amb cinquanta càmeres i sense pla de cobertura continuarà tenint punts cecs, i un lloc amb la meitat, col·locades en funció de distàncies reals de detecció i identificació, sovint rendirà millor.
La planificació de cobertura comença per definir què ha d’aconseguir cada càmera: detecció (alguna cosa hi és), reconeixement (quin tipus d’objecte o esdeveniment) o identificació (prou específica per a ús probatori, normalment un rostre o una matrícula). Cadascuna requereix una densitat de píxels diferent a la distància objectiu: la identificació necessita aproximadament quatre vegades la densitat de la simple detecció.
A partir d’aquí, la cobertura és una funció de la distància focal de l’objectiu, la resolució del sensor, l’alçada de muntatge i la distància a l’àrea d’interès, no un nombre fix de metres «coberts» per càmera. Una càmera gran angular que cobreix una àrea extensa amb baixa densitat de píxels pot satisfer un requisit de detecció però fallar completament per a identificació.
L’altra variable que se subestima és l’amplada de banda i l’emmagatzematge: les decisions de resolució i velocitat de fotogrames preses càmera a càmera s’acumulen ràpid en un parc gran, i els períodes de retenció exigits per assegurances o normativa poden dominar el cost total del sistema més que les pròpies càmeres.