Un sistema de control d’accessos ben dissenyat és en realitat un sistema d’identitat amb portes connectades. El model de credencial i identitat importa més que la tria de la tecnologia de lector.
Abans d’especificar un sol controlador de porta, el disseny ha de respondre: com es dona d’alta una persona al sistema, com es determina i revisa el seu nivell d’accés, i com (crític) se li dona de baixa quan marxa. Els sistemes forts en els dos primers punts i febles en el tercer són extremadament comuns, i és aquí on viu realment la major part del risc de control d’accessos.
L’arquitectura de controladors s’ha de dimensionar per a la resiliència, no només pel nombre de portes: què passa amb les decisions d’accés si es perd la connexió amb el servidor central, i durant quant de temps poden les portes continuar prenent decisions correctes sense connexió. Les àrees d’alta seguretat solen necessitar decisió local al controlador, no només al servidor.
La integració amb sistemes de RRHH o identitat és el que manté precís el model d’accessos amb el temps. Una llista d’accessos mantinguda manualment es desvia de la realitat en qüestió de mesos; una integració que revoca l’accés automàticament en el cessament tanca el forat de control d’accessos més habitual.